L’escriptor Stieg Larsson ha proposat un repte a molts lectors del món: Millenium, la trilogia protagonitzada pel incisiu periodista Michael Blomkqvist i l’hacker Lisbeth Salander. Ho podem qualificar de repte, d’herència, de fenomen,… de mil maneres que van més enllà d’un simple Best-Seller. Ja va passar fa uns anys amb l’obra del nord-americà Dan Brown però amb els tres volums del suec s’ha intensificat. De la mateixa forma, però, que existeix el fenomen Millenium, paral·lelament s’ha instaurat un fenomen d’animadversió cap tot l’univers d’en ‘Kalle’ Blomkqvist que amenaça per excomulgar a tot aquell lector que llegeixi i valori les obres de Larsson.
Francesc-Marc Álvaro s’alinia amb Ramon de España en considerar desmereixedor del seu temps qualsevol de les tres obres de Larsson. Álvaro diu que davant la disjuntiva de llegir o no llegir Larsson, prefereix obviar-lo. No són els únics ni seran els únics que un cop més guixen la línia d’allò que es pot considerar alta cultura i baixa cultura o cultura escombraries.
Mediació
La cultura occidental, almenys la que arriba a casa nostra i a gran part de la conca mediterrània està adscrita encara avui dia a la mediació que en gran part dels dos mil anys d’europeïtat ha estat dictada per la norma de la religió catòlica. La nostra és una societat mediatitzada encara avui dia i allà on l’Església ha perdut el seu poder d’influència la norma i el cànon segueixen sent establerts per l’academicisme i la intel·lectualitat.
És la cultura, i per extensió l’oci, la religió postmoderna del segle XXI que tota classe mitja-burgesa professa i la influència dels nostres intel·lectuals perviu malgrat que cada cop els camins de la consagració de les obres sigui més heterogènia. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials són els percutors que permeten la expansió exponencial dels fenòmens d’aquesta nova religió.
Estúpids influenciables
Quants llibres ha de vendre un autor per deixar de ser bo? Som els lectors, per regla general, estúpids influenciables pel boca-orella? Gran part d’aquestes preguntes retòriques les ha intentat explicat Sergio Vila-Sanjuán al Cultura/S de La Vanguardia fa unes setmanes amb l’article “Después de Larsson, Winslow”. Vila-Sanjuán fa referència a les crítiques a l’autor suec per deixar anar una perla -recomanació-, irònicament, abans que algú s’atreveixi a desprestigiar-la.
Estil·lísticament ens trobem davant llibres molt qüestionables però que poc a poc han anat adoptant el llenguatge audiovisual transportat a les pàgines amb capítols curts i poc descriptius. Ara bé, els formats ja no són els de les novel·les per entregues en els diaris del segle XIX ni les històries del Reader’s Digest. No són obres de poca extensió, sinó que es permeten el luxe de posar-se a l’alça de les obres maratonianes de Proust, Joyce i tants altres enciclopèdics literats.
Em fascina aquesta pràctica habitual de tir a la cultura popular que habitualment i regularment com si es tractés de caça major ens tenen habituats alguns intel·lectuals patriòtics. És la mateixa mediació sacerdotal-xamànica que tants segles han evitat als individus equivocar-se de camí. Els cànons culturals són una espècie GPS en què ni Larsson ni Brown són destins a trobar.
“Lisbeth ha de viure”
M’incloc dins les línies menys sectàries on paradoxalment trobem un Mario Vargas Llosa que aquest estiu defensava Larsson amb tota una declaració d’intencions: “Lisbeth “ha de viure”. I és que em temo que Larsson va posar a la Salander-Adso-Watson en un escenari universal, enmig de la por, l’odi, la irracionalitat, guiant i protegint a un Blomqvist-Baskerville-Holmes. Res més universal, res més popular, res més quotidià. Per aquest motiu no podem témer que ens excomulguin ni que caure a l’infern. Més de 2.000 anys amb les nostres religions que han evolucionat gràcies al boca-orella i la tradició oral. Seguirem compartint les nits amb la Salander.