Entrevista publicada a Barcelona Informació el desembre de 2008
Encarna Roca. Magistrada del Tribunal Suprem. Nascuda a Barcelona fa 64 anys. Catedràtica de Dret Civil. De petita volia estudiar Grec i Llatí. El Parlament de Catalunya l’ha proposat per formar part del Tribunal Constitucional.
Bioètica i els pocs recursos de la judicatura són dues de les principals preocupacions de Roca, que considera que els únics límits de la investigació científica són els drets fonamentals dels ciutadans
Què representa la proposta del Parlament de Catalunya per a vostè?
No és ni molt menys retòric però és un gran honor que m’hagi proposat per sobre de tot el Parlament de Catalunya. Després si m’acaben votant al Senat, serà una gran responsabilitat institucional.
El seu és un llarg camí fins arribar en aquest punt.
Vaig estudiar Dret perquè l’escola li va aconsellar a la meva mare que deixés d’estudiar allò que m’agradava que era Llatí i Grec per fer una carrera amb més futur. A casa no hi havia gaire diners per gastar en una carrera que no produís resultats a mig termini. Així, vaig començar Dret, pensant que no m’agradaria i canviaria ben aviat però va ser tot el contrari.
El Dret Civil va evolucionant amb el temps, afegint qüestions contemporànies com per exemple les que afecten al medi ambient?
El Dret en general evoluciona pel que la gent necessita en cada moment concret. Però hem de tenir en compte que el Codi Civil de l’any 1889 ja tenia unes normes sobre temes de pol·lució i medi ambient, que no tenien aquest nom però que ja remetien a qüestions sobre els fums que emetien les fàbriques.
En el seu curriculum trobem que ha format part de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona. Aquesta és una de les seves principals preocupacions?
Ho vaig haver de deixar per incompatibilitat amb la tasca al Tribunal Suprem i m’ocupava sobre la biomedicina i la seva aplicació per resoldre problemes molt profunds on el Dret entra indirectament però que afecta a la societat, tenint en compte aspectes relacionats amb les cèl·lules mare, els avortaments de persones menors d’edats i qüestions que es plantegen en l’actualitat com molt noves.
En quin punt està l’Estat espanyol en qüestions sobre Bioètica?
-Tenim la tendència de pensar que Espanya és un estat endarrerit i no és veritat. Els anglesos van començar a treballar a partir dels anys setanta però Espanya s’hi va afegir immediatament i en aquests moments en els fòrums internacionals se l’escolta.
Quins són els límits de la investigació científica?
Crec que els únics límits són els drets fonamentals dels ciutadans. Un no pot emprendre una investigació científica si aquesta lesiona algun dret fonamental. És l’única limitació acceptable en un món globalitzat on hi ha una sèrie de tendències religioses. Cal respectar la llibertat religiosa però de cada ciutadà.
Així quan en els darrers temps coneixem parelles que han tingut un segon fill per intentar curar les dolències del primer, què en pensa?
És una polèmica falsament provocada perquè aquí sí que estan implicats drets fonamentals. A Espanya hi ha un dret a la dignitat però no crec que la dignitat es trobi malmesa per aquesta decisió dels pares perquè aquest segon nen, neix absolutament sa i la voluntat de curar malalties es completament vàlida.
Percep que als ciutadans ens costa confiar amb la Justícia?
No ho sé perquè el que és veritat és que cada cop hi ha més plets. Les estadístiques que tinc és que l’any 2007 van augmentar les demandes, entorn el 5%. Si la gent no creïés en la Justícia se n’anirien a un altre lloc a resoldre els conflictes.
Quin és el problema doncs?
La majoria de jutges fan el que s’ha de fer, aixó sí, amb molts pocs recursos. Aquest és un problema que segur que fa que el ciutadà no confiï gaire en la Justícia. En molts jutjats vostè pot veure sales atestades de feixos de papers, que pot induir a pensar que aquells papers es perdran. Miraculosament, tots els assumptes que he tingut al Suprem estan foliats i no hi ha cap pàgina que es perdi.
«Si la gent no creïés en la Justícia se n’anirien a un altre lloc a resoldre els conflictes»
Però hem de confiar en els miracles?
L’administració de Justícia ha estat la més perjudicada a l’Estat, en general, per tots els governs perquè no s’ha fet una acció com s’ha fet amb Hisenda o com s’ha fet en els bancs per posar-la al dia amb recursos adhients, completament informatitzats i connectats.
Hi ha vies de solucionar aquesta precarietat?
Sí, crec que hi ha vies de solució. Miri, nosaltres a la sala primera del Tribunal Suprem, som deu magistrats. Tenim molts assumptes a resoldre perquè estem al voltant de les 2.500 sentències. Hi ha hagut una voluntat per part del president d’organitzar millor el treball i ha hagut una injecció de diners per part del Ministeri sobre un pla d’organització i aquest s’executa. No s’arregla posant mil jutges més perquè d’aquí un temps aquests estaran col·lapsats un altre cop si no hi ha un sistema racional de treball.
La política està massa vinculada a l’àmbit judicial?
Hi ha coses que sembla que no s’expliquen bé. Per exemple, els debats als mitjans de comunicació sobre el Tribunal Suprem comencen i acaben per esbrinar si hi ha majoria de progressistes o conservadors. Algú s’ha parat a observar que totes les sentències que s’han dictat des de que jo hi sóc s’han dictat per unanimitat? Uns i altres ens posem d’acord quan els arguments jurídics són acceptables.
Parlem de ciutat. Què representa la Carta Municipal per a Barcelona?
Barcelona sempre ha tingut la sort de tenir estatuts propis que veritablement li han permés prendre determinades polítiques i propiciar determinats desenvolupaments molt útils per a una ciutat perquè permeten a altres ciutats prendre exemple i pensar que la nostra ciutat té uns mitjans útils i la gent en treu uns beneficis.
Quant a infraestructures, la nova Ciutat Judicial accentuarà la proximitat de la Justícia?
Torno a insistir que el dia a dia no depén d’una ciutat ben organitzada sinó tenir els mitjans legals perquè estigui ben organitzada. En aquest cas, l’avantatge però és que els sistemes informàtics també estaran més centralitzats en un conjunt d’edificis pròxims i segurament evitaran casos flagrants com el de la nena Mari Luz. S’ha d’evitar casos d’aquests amb sistemes adequats i fer la Justícia més segura, pels propis jutges perquè aquests ja estem preocupats perquè és la seva pròpia feina la que es posa en dubte.